La por ha estat sempre el gran instrument efectiu de control de les societats i es fa especialment present en contextos de crisis com els que estem vivint. En el cicle organitzat fa uns mesos per la sala Beckett i la UOC  – Terrors de la ciutat – es posava de manifest que les pors d’avui tenen arrels molts profundes que es projecten en la incertesa dels futurs que la crisi civilitzatòria actual ha posat en qüestió.

El cinema, o les sèries de televisió en son un clar termòmetre, però també el teatre o la literatura. Només cal fer una repassada a les cartelleres actuals, majoritàriament de caire apocalíptic.

En l’informe anual de 2018, la relatora especial sobre els drets Culturals de la ONU, Karima Bennoune assenyala que no totes les practiques artístiques i culturals aspiren a configurar unes societats més inclusives i pacifiques que afavoreixin l’exercici dels drets humans. El compromís amb aquest objectiu és una possibilitat però no una obligació, vagi sempre per davant les llibertats de creació i expressió limitades només pel respecte als altres drets fonamentals.

Es cert però, que quan les arts i la cultura es comprometen amb aquests reptes, aconsegueixen nivells considerables d’impacte positiu en relació a l’acceptació de la diversitat cultural, la superació del temor i dels prejudicis, l’enfortiment de la resiliència i el restabliment de la confiança o el foment de la reconciliació.

Això ens porta a la reiterada qüestió de les relacions entre cultura, educació i comunicació. Fins a quin punt el consum acrític d’aquests relats literaris, teatrals o audiovisuals contribueix o no a superar les nostres pors? Com aprendre a mirar i a llegir llenguatges i codis estètics en els que som, sovint analfabets funcionals?

Les respostes a qüestions complexes no poden ser senzilles però hi ha un ingredient nou que està alterant aquest debat i és que ja no podem entendre la participació en la vida cultural només des de l’accés sinó també des de l’aportació de totes i tots a la reflexió i expressió artística o estètica de les nostres opinions i perspectives sobre, en aquest cas, les pors.

Interarts treballa des d’aquesta perspectiva de drets culturals. El projecte DECIDES Europa està dissenyant una estratègia col·laborativa per abordar el tema de la violència de gènere amb els joves, que pugui ser exportada i adaptada a altres països, realitats i escenaris. El teatre, la música, la dansa, la literatura son els llenguatges que vehiculen la lectura però sobretot l’escriptura dels seus pensaments i emocions, que ajuden a canalitzar de manera creativa les contradiccions i certeses que la societat líquida planteja en relació al fet d’estimar i relacionar-se amb l’altre.

Com deia Eduard Miralles, cal pensar en gran les polítiques culturals i centrar-nos en la lectura més que en les biblioteques. Afrontar de cara problemàtiques socials com la violència de gènere és òbviament una opció lliure dels creadors però també és un dret fonamental de la ciutadania.