Els dies 12 i 13 de març a Madrid unes jornades organitzades per la xarxa espanyola pel desenvolupament sostenible (REDS) posaven el focus, per primera vegada en la història d’aquesta xarxa, en el rol de la cultura per assolir els objectius de desenvolupament sostenible de 2030. Les properes jornades de Museus i Educació coorganitzades pel Museu Marítim i el Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla aborden la mateixa qüestió.

Com be sabem els que ens dediquem a aquest sector, malgrat els esforços esmerçats per entitats com INTERARTS, la UNESCO, IFACCA o CGLU impulsant durant el procés de redacció de l’agenda el manifest “El futur que volem inclou la cultura”, el cert és que el document final dels Objectius de Desenvolupament Sostenible pel 2030 no la considera una qüestió central.

I no obstant, a mesura que els museus i equipaments culturals, les entitats o les industries culturals i creatives van aprofundint en el repte de la sostenibilitat es fa més evident quina haurà de ser la seva contribució estratègica a un repte cada vegada més urgent i global.

La relació entre cultura i sostenibilitat es pot entendre des de diferents perspectives i mirades. Per una banda (potser la més evident i immediata), els projectes i actors culturals i especialment els equipaments, han d’analitzar en quina mesura son ells mateixos sostenibles en clau mediambiental, econòmica, social i òbviament cultural.

Algunes propostes provinents d’Anglaterra com la de Julie’s Bicycle van ser presentades a les jornades com a eines per mesurar la petjada de carboni dels nostres centres i propostes. Us recomanem provar l’exercici perquè condueix a un debat intern recomanable. Alguns museus catalans dels que vam assistir a les jornades ja estem avançant en aquesta línia a través de processos d’acreditació i reconeixement de la qualitat que es fonamenten en les directives europees.

Hi ha una segona perspectiva però, per entendre la relació cultura i sostenibilitat que és la dels molts creadors que estan parlant d’aquesta qüestió des dels seus llenguatges. Les arts visuals fa temps que proposen mirades estètiques i ètiques sobre la problemàtica mediambiental i social. Destaca sobretot la fotografia i la creació més contemporània performativa però aquesta consciència general troba cada vegada més, en les formes expressives contemporànies, un altaveu importantíssim.

Una tercera aresta la trobem en les pràctiques culturals que es proposen en sí mateixes com a exercicis d’ecologia cultural, és a dir que tenen com a objectiu la vitalitat cultural i l’equitat social a banda de la responsabilitat ambiental i la factibilitat econòmica. Les arts escèniques comunitàries per exemple, es fonamenten en l’exigència d’una apropiació i implicació cultural que és la clau de la sostenibilitat social. Les industries culturals i creatives enteses com a oportunitat de creixement econòmic i social en espais i regions sovint marginals han demostrat ser, en molts casos, una aposta resilient i recomanable com ho demostren els projectes resultants del programa FOMECC d’INTERARTS

Un altre rol fonamental per acabar, l’exerciran els museus de caire arqueològic, històric, científic o etnològic que saben que la preservació de la memòria i el coneixement està en l’ADN de la idea de sostenibilitat però que han de trobar la manera de posar aquests actius al servei de la ciutadania perquè permetin treballar en la definició d’un nou paradigma cultural – natural que garanteixi la supervivència de la nostra espècie en tota la seva complexitat.

L’adaptació a les noves condicions del nostre medi natural reclamarà de noves formes culturals que estem començant a imaginar però que necessàriament es basaran en la memòria i la creativitat.

Gemma Carbó, presidenta del Patronat de la Fundació Interarts.