La idea de pobresa cultural ha ressonat aquests dies entre els quals ens movem en el sector. En la presentació de l’informe anual del Consell Nacional de la Cultura i les Arts es parlava que havia augmentat un 10% a Catalunya. El concepte, segons aquest document, es refereix a “les persones que consideren que tenen menys accés al consum cultural que aquelles que són demogràficament i socialment semblants”. Aquesta percepció no té massa res a veure amb el fet de tenir a prop del domicili un equipament cultural sinó l’ús habitual que se’n fa, que, segons sembla, no supera el 16%.

En un interessant estudi de l’observatori basc de la cultura de l’any 2016 s’explica que la investigació en pobresa i la investigació en cultura s’han fet des d’àmbits acadèmics molt diferents. En el primer cas han estat especialment els economistes, o els politòlegs els que l’han treballat. En el segon cas, els humanistes, historiadors o antropòlegs. Hi ha però un economista que ha estat clau en la definició d’un punt de trobada entre ambdós mons, es tracta d’Amartya Sen i de la seva teoria sobre les capacitats que avalua les possibilitats reals que tenen els individus per exercir les seves llibertats. Dit de manera senzilla, no és el mateix poder anar a la biblioteca que tenir la capacitat per fer-ho, i, com bé sabem, en el cas de les biblioteques la barrera no és econòmica.

Aquesta teoria, que ha influït notablement en les polítiques de les relacions internacionals i la cooperació al desenvolupament, posa l’accent més que en la pobresa entesa com a falta d’ingressos, en l’exclusió social com a fenomen que va més enllà dels aspectes materials i que té molt a veure amb la cultura percebuda com a espai de participació i com a dret fonamental.

L’enunciat del dret a la cultura fa referència essencialment a aquest caràcter participatiu de moltes de les expressions culturals, tant des de la perspectiva dels hàbits de consum cultural com des de l’aportació i producció cultural que cada individu pot fer a través de pràctiques artístiques o culturals professionals i amateurs, voluntariat en associacions culturals, contribució intel·lectual a l’enriquiment del patrimoni i a la diversitat cultural, etc.

Des d’aquesta perspectiva, costa assumir la idea de pobresa perquè la memòria i la creativitat són sens dubte, competències o capacitats quasi bé innates però que cal indiscutiblement fomentar socialment i política per convertir-les en actius i en riquesa. Deixeu-me citar dos exemples d’entre els molts que podríem trobar i que indiquen altres tendències: la setmana passada 75 nois i noies de 4t de l’ESO de l’IES Salvador Espriu de Salt estrenaven a Temporada Alta l’espectacle ideat i produït per ells mateixos, El cos es cola. A través del projecte Un museu a l’aula de la Fundació Carulla, els nois i noies de 4t de l’ESO de l’IES Joan Amigó i el Morell estan aquest any, decidint quin és el patrimoni i la memòria que volen transmetre i preservar i com fer-ho a través dels llenguatges expositius.

Eduard Delgado, fundador d’INTERARTS, va ser l’impulsor de la Carta dels Drets Culturals dels Ciutadans i Ciutadanes de Barcelona, que es va elaborar conjuntament amb l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona l’any 2002. L’any 2004, també a Barcelona, INTERARTS va coordinar un diàleg internacional pioner sobre drets culturals. Tal vegada convindria reprendre el fil d’aquestes iniciatives i fer-nos seriosament la reflexió de si és sostenible, socialment parlant, renunciar a tanta riquesa cultural que no es veu convocada a participar a través de les institucions i propostes culturals convencionals.

Gemma Carbó, presidenta del Patronat de la Fundació Interarts